Anys enrere, quan jo era petit, a l’escola ens van fer dibuixar com ens imaginàvem que quedaria la ciutat sense les vies del tren. Durant la fira d’aquell mateix any, aquells dibuixos van ser exposats a la Plaça de l’Estació al costat d’altres dibuixos de nens d’altres escoles de Sant Feliu.
Alguns anys més tard, em vaig creure que participava en un procés en el qual totes les propostes ciutadanes es tindrien en compte i servirien en la presa de decisió de com, una vegada més, quedava definitivament dissenyada la ciutat després de soterrar les vies. A la Fira, també, més tard ens mostrarien l’abast d’aquestes propostes i les meravelles d’aquest procés.
Ara que ja sóc més gran, he vist com aquells dibuixos i aquelles idees que aportàvem entre tots els ciutadans els han soterrat sota les vies del tren. Sense adonar-nos-en, hem assistit, amb els anys, al trànsit d’una política de participació ciutadana d’aparença cap a un intent de política dels fets consumats.
Fa poc, una nova edició de la Fira ens va servir per evidenciar que alguna cosa es movia a la gran partida del tema estrella de la política municipal dels últims trenta anys. Ens mostraven un mapa del futur, gairebé de ciència ficció, on s’hi repartien nou taques vermelles, que no se sabien ben bé què eren, però que, en definitiva, ens venia a dir, que ara sí, que ja estava, que el soterrament el teníem a tocar.
Una partida que, amb l’aliança dels governs municipals i estatals, ha posat en escac la ciutat. Un escac en forma de nou torres d’entre deu i quinze pisos (ves per on, ara ja sé el que eren aquelles taques vermelles), que a part de ser la moneda de canvi per tal que l’Ajuntament pugui assumir el 30% del finançament a què es va comprometre amb l’estat, pel cap baix canviarà la fesomia de la ciutat i serà una forta agressió a la seva, ja de per si malmesa, personalitat.
El cas del soterrament és paradigmàtic del tarannà del nostre govern municipal. Però en els darrers quatre anys, les mostres d’aquest tarannà s’han multiplicat. Un exemple clarificador és l’intent de modificar el PGM a Mas Lluí, una mostra del model de gestió actual, basat en la manca de procés participatiu, i en la manca d’informació ciutadana, en un tema tant cabdal com el canvi d’usos del sòl (zones verdes i equipaments a canvi d’edificis), en aquest cas concret per beneficiar interessos privats.
El menyspreu cap a les decisions del Ple Municipal s’ha evidenciat, també, durant aquesta legislatura; per exemple, mentre el Ple acordava donar suport a la consulta sobre la independència permetent l’ús d’infraestructures municipals, l’alcalde de la ciutat ometia per voluntat pròpia acceptar el mandat del Ple, en un fet sense precedents en la política municipal. Els tics autoritaris han estat continus, l’últim cas ha estat la utilització dels canals públics d’informació per presentar-nos la nova alcaldessa.
A parer meu, a Sant Feliu, en aquestes eleccions ens hi juguem més del que molts es pensen, no només des del punt de vista d’aturar els projectes urbanístics ja esmentats, sinó també per aturar certes pràctiques i certs comportaments. Unes eleccions no només serveixen per escollir els nostres representants, sinó també son una eina per rebutjar certes pràctiques.
Eduard Hernàndez Balada
Em dic Eduard Hernàndez Balada, sóc llicenciat en Enginyeria Química per la Universitat de Barcelona, sempre he viscut a Sant Feliu, al barri del centre, excepte un temps que vaig viure als Estats Units, on vaig cursar el doctorat en enginyeria química. De tornada a Catalunya, em vaig instal·lar a Sant Feliu, al barri de Mas Lluí. Al meu temps de lleure m’agrada practicar el senderisme, la lectura, i gaudir dels partits del Barça amb els amics.Estic molt il·lusionat de formar part de la candidatura conjunta Gent per Sant Feliu + Esquerra, a les properes eleccions del 22 de maig. Crec molt en les persones, fins i tot més que en els projectes de partit, i no tinc cap dubte que la llista de Gent per Sant Feliu + Esquerra està formada per persones en qui confio.
Deixeu que us parli de la meva estada als Estats Units, on vaig cursar el doctorat, entre el 2005 i 2008 a la ciutat de Filadèlfia, a uns 100 kilòmetres al sud de Nova York. Quan vaig arribar-hi, el meu nivell d'anglès estava lluny de ser suficient com per poder-me comunicar amb fluïdesa. Vaig decidir posar-hi ganes, empassar-me hores de shows de TV en anglès, anar a bars amb amics americans —moltes converses de les quals no era capaç de seguir—, llegir novel·les, revistes i tot tipus d’articles que anessin a parar a les meves mans. Al cap de sis mesos vaig tenir el meu primer somni en anglès. Va ser un dels millors dies de la meva vida. Vaig entendre perfectament que la llengua és molt més que un instrument per comunicar-se, és una eina d’integració i de respecte envers la terra d'acollida.
El fet d’arribar a dominar l’anglès, em va servir per estimar encara més el català! Pot semblar una paradoxa, però és així! Encara que pugui semblar mentida, molts ianquis estaven assabentats de la realitat catalana. Sempre que podia, els feia entendre que venia de Barcelona, la capital d’un país anomenat Catalunya. Lluny de fer-ne mofa o mostrar-se sorpresos, com passa a altres contrades, em preguntaven més i més coses, i la veritat és que estic orgullós i content d’haver pogut fer arribar el missatge que, tot i les nombroses vicissituds, segueix existint poble català!
A Sant Feliu hi cal gent amb idees clares, que estimin Catalunya i el català. A Sant Feliu cal un canvi, un canvi a millor, cal sumar-se al projecte d’Esquerra i Gent per Sant Feliu!
Sílvia Navarro Pinyol
Sóc la Sílvia Navarro i Pinyol, nascuda a Molins de Rei, tinc prop de 43 anys i crec que ara amb més empenta que mai. Tinc 2 infants de 5 anys en custòdia que crio sola, tot i que la mare em dóna grans cops de mà, i dic grans perquè és una gran mare. La meva separació va ser traumàtica, inclosa l’ordre d’allunyament, els punts de trobada i la solitud en què et trobes. És una situació que creus que no et passarà mai. Ens queda molt per fer en aquest tipus de situacions, molt per fer i molta ajuda per oferir, hi haurem de treballar.
Sempre he viscut a Sant Feliu, vaig créixer al barri Roses - Castellbell i ara visc a Mas Lluhí des de fa 10 anys. Som quatre germans, les meves germanes viuen a Barcelona i el meu germà petit, que té gairebé 21 anys, viu amb la meva mare. Hi viu perquè és Down, no mongòlic ni subnormal. No és res contagiós ni traumatitzant, com encara, tristament creuen alguns. Penso, amb el cor a la mà, que encara estem una mica lluny d’arribar a la integració que qualsevol persona amb discapacitat física o psíquica es mereix, hi hem de treballar molt.
Els meus petits van a l’Escola Pau Vila i n’estic contenta, ells també. M’hauria agradat que durant les obres els haguessin traslladat, però no ens van fer cap mena de cas. Tot ja estava decidit, encara que molts hi vam treballar per canviar-ho.
El meu pare era fill de la guerra i va emigrar a Sant Feliu des de Sevilla als anys cinquanta. Va caure als peus de la meva mare quan la veure per primera vegada, i crec que no només es va enamorar d’ella, sinó també de la terra i del tarannà dels catalans. A casa només es parlava català, la seva adaptació va ser tal que va arribar a ballar sardanes millor que la meva mare. Vull creure que hi ha molta més gent com ell.
Vaig començar a treballar als quinze anys, i ja no he parat. Deuen ser els gens de l’àvia Úrsula Pagès que treballava a Can Samaranch i quan acabava arreglava mitges a casa, ja sabeu, abans s’aprofitava tot i ara uns quants reciclem, també hi hem de treballar.
Ara fa gairebé onze anys que treballo controlant la gestió d’una empresa catalana dedicada als projectes de senyalització i al disseny i implantació d’imatge corporativa, treballem a nivell mundial. N’estic força contenta, i crec que he tingut sort. Sé que ara és un moment difícil i no crec que s’estiguin fent les coses com s’haurien de fer. Manquen solucions i sobra demagògia.
Fa uns mesos, es van posar en contacte amb mi per fer una petita, col·laboració en la organització de la consulta a Sant Feliu pel dret a decidir. Paral·lelament vaig assistir a un parell d’actes. Això, sumat al fet que estic tipa de veure com fan i desfan a la meva ciutat, a més del record del meu avi —republicà de mena— i les seves històries de supervivència als camps de refugiats a França, que van donar fruits en mi. El somni i la lluita del meu avi, unit a l’amor del meu pare per Catalunya, em van encoratjar.
Em vaig animar a formar part de la candidatura Gent per Sant Feliu + Esquerra. Crec que ho podem fer millor. Hi ha cops que em sento estrangera a casa i penso que tenim molta feina per fer, som minoria al nostre propi país i hem d’aconseguir que la majoria ho siguem tots, hi treballarem.
M’agradaria poder passejar per Sant Feliu i no haver d’escoltar els meus fills queixant-se de la brutícia d’alguns carrers que més aviat semblen pipicans. M’agradaria escoltar més català a les portes de les escoles. Hauríem d’arribar més incisivament a la població que no parla la nostra llengua i que és majoria a les zones industrialitzades. Desgraciadament, ara per ara, això no serà possible si no ho fem en una llengua estrangera, n’estic segura que arribarem als seus fills amb més força que a ells, tal i com vam arribar al meu pare.
Tots hauríem de prendre consciència de la importància de preservar el nostre medi ambient, un llegat d’or per a les generacions futures, donar més ventall d’oferta i connexió amb la cultura i l’art en general i que no sigui només un privilegi pels que ho poden pagar o els que tenen la mà a punt per ser endollats.
Es tracta d’anar sumant per poder decidir, es tracta de treballar-hi i és per això que formo part de Gent per Sant Feliu + Esquerra, perquè tenim la força i l’empenta i sobretot perquè tenim un somni i volem que sigui el somni de tots.
Tinc 27 anys i visc feliçment en parella des de fa un any. He tingut la sort de tenir una pares excepcionals. Sóc un ni-ni. Ni em resigno ni em conformo amb el que no m’agrada, simplement m’esforço per canviar-ho. Actualment sóc un assalariat decidit a emprendre. Desitjo la independència del meu país des dels 10 anys. Vaig treballar dur en els inicis de Reagrupament i posteriorment vaig donar suport a Solidaritat
Tot i haver deixat la militància d’Esquerra ara fa dos anys, a les properes eleccions municipals dono suport a Esquerra. El motiu que aleshores em va dur a abandonar el partit —-l’estratègia erràtica de la direcció a nivell nacional— té relació directa amb el meu suport actual a la candidatura Gent per Sant Feliu + Esquerra. A nivell local, el partit encapçalat per en Carles Soriano ha demostrat tenir sentit de país al ser capaç d’integrar i aplegar bona part de la militància decebuda per la direcció del partit. Arribar fins aquí ha estat possible pel simple fet que, al llarg dels darrers anys Esquerra-Sant Feliu ha fet del sentit comú, la coherència i la lleialtat als seus principis la seva principal divisa. Aquest fet palesa el capteniment humil, solidari i sincer d’en Carles Soriano i la resta de membres del partit a la nostra vila. Es vulgui o no, tot allò que a nivell nacional ens ha mancat, ho tenim a nivell local.
D’altra banda, Esquerra ha estat valenta alhora d’eixamplar les seves complicitats amb la societat i fruit d’aquest apropament vers la ciutadania de Sant Feliu, de les 26 persones que configuren la llista electoral, 16 són persones alienes al partit. No es tracta de simples xifres amb més o menys interés estadístic sinó que representen tota una declaració d’intencions. Contra la mediocritat, el caciquisme, la partitocràcia i els pitjors vicis de la classe política actual que, a casa nostra i a la resta de l’àrea metropolitana, representa majoritàriament el PSC, la resposta del partit republicà rau en el fet de confiar en la ciutadania.
No voldria concloure, sense fer-vos partíceps de la il.lusió i l’orgull que sento al veure que una candidatura com la de Gent per Sant Feliu + Esquerra ha estat possible a la nostre vila. Per compromís amb Sant Feliu i amb Catalunya, ara és l’hora!
Josep Coca Amigó
Sóc en Josep Coca i Amigó, tinc 50 anys, visc a Sant Feliu al barri del Mas Lluí. Sóc treballador a una oficina de farmàcia al costat del CAP La Rambla des de l’any 1977. Els primers diners que vaig guanyar els vaig fer pujant neveres i rentadores durant un mes d’agost. Tinc dues filles de 10 i 8 anys que estudien al CEIP Pau Vila.Cap al voltant de l’any 1974 em vaig començar a relacionar amb gent d’esquerres i vaig participar en el Congrés de Cultura Catalana que es va fer a Sant Feliu i també en les protestes contra l’execució de Salvador Puig Antich. Ja en aquell moment estava en contra de les nuclears, tal com ara, i se’m van despertar les ganes de fer alguna cosa per defensar el medi ambient.
Al 1981 estava a León fent el servei militar obligatori i vaig jurar bandera el dia 22 de febrer. L’endemà es va produir el cop d’estat del 23-F i vaig passsar unes hores angoixants al costat dels meus amics i la meva família.
Sempre m’ha agradat molt la música i entre l’esclat del punk i la movida em van venir ganes de ser DJ o membre d’una banda de rock. I així va ser com l’any 1985 vaig començar a tocar el baix elèctric al grup La Descendencia. Més tard vaig ser membre fundador del grup La Fiebre del Oro amb el qual vam gravar diversos LP’s i varem fer concerts arreu de Catalunya i l’estat espanyol.
L’any 2007 vaig assisitir a una conferència a l’Ateneu Santfeliuenc, on es parlava de la incineració de residus a les cimenteres i això va despertar la meva vessant ecologista i de voler fer alguna cosa per evitar-ho. No cal dir que hi vaig participar activament. A partir d’aquí he après molt del treball en grup, en com autogestionar els recursos econòmics de les entitats que no reben l’ajut de l’administració local, de prendre les decisions mitjançant assemblees, de preparar manifestacions i actes.
I ara fa tot just un any que vaig tenir l’honor de ser membre de Sant Feliu Decideix per preparar la consulta sobre la independència que es va fer el passat 20 de juny. Sóc partidari de fer les consultes que calguin, siguin del tema que siguin, i no entenc de cap manera les crítiques i desqualificacions que va tenir aquesta en particular.
Crec en la lluita i les reivindicacions des de fora l’Ajuntament , però també crec que hi ha d’haver alguna força dins, ja sigui en el govern local o a l’oposició, sempre i quan reflecteixi del que demanen els ciutadans i les ciutadanes que els han votat.
Per aquest motiu em vaig animar a participar amb Gent per Sant Feliu + Esquerra. Perquè vull un Sant Feliu més just i solidari, més ecològic i més dialogant.
Susanna Prous Juvé
Sóc Encara que sóc força activa, sempre havia trobat excuses per a no participar en associacions veïnals ni en la defensa de la comunitat. Una mare treballadora té tanta feina i maldecaps propis que només em faltava malgastar més temps en la defensa dels drets del poble, sobretot quan, a més, mai no hi ha res a fer, em deia a mi mateixa per convèncer-me.
Però a tothom li surt una força incontrolable quan se sent directament atacat i trepitjat i, a sobre, per l'esquena, d'amagat. A tothom li pot arribar el dia que es diu: fins aquí hem arribat, això ja és massa! Aquest sentiment d’indefensió tan gran el vaig sentir a finals del 2008, quan vàrem assabentar-nos en el meu barri de Mas Lluí, on visc, que l’Ajuntament havia aprovat de manera inicial d’amagat, sense fer soroll, la Modificació del PGM a Sant Feliu de Llobregat. No puc descriure com d’humiliada em vaig sentir quan vaig assistir al primer ple de l’Ajuntament.
Aquest sentiment de tanta ràbia no l'havia sentit mai fins que vaig arribar a Sant Feliu de Llobregat. Un poble tan maco, tan a prop de la natura, de Collserola, tan ben comunicat amb Barcelona, però tan deixat de la mà de Déu, que se sol dir en aquests casos d’abandonament. I sense saber-ho quan vaig arribar-hi, vaig descobrir que era una ciutat amb tantes amenaces juntes que em semblava increïble que pogués ser veritat: la cimentera, el traçat del metro, requalificacions especulatives a dojo (camp de futbol, Modificació del Pla General Metropolità i ara les previstes en el futur Soterrament) i amb una elevada despesa pública gens ben aprofitada.
No podem pensar ni esperar que sempre siguin els altres els que ens treguin les castanyes del foc. La gent hauria de ser més conscient de que si no actuem no ens podem queixar després del que ens passi. Sempre hi haurà coses que facin els Governs que no agradin als ciutadans, per la qual cosa ja trobo ineludible formar part sempre, amb major o menor grau, d'organitzacions i d'associacions per a la defensa de la participació ciutadana, dret bàsic que no podem perdre mai.
Per totes aquestes raons, formo part amb molt d’orgull de Gent Per Sant Feliu, hem de Sumar per Decidir, i treballar dur per millorar la nostra ciutat.
